La mort: el gran Misteri

Aprofito que som al novembre, i que hem començat aquest mes amb les dues gran solemnitats de Tots Sants i de la Commemoració dels Fidels Difunts, per reflexionar sobre la mort, que penso és el misteri major del viure i potser la temença més incrustada en la nostra consciència. En aquesta realitat s’expliquen la infinitat de ritus i màgies, de supersticions estafadores, de malsons col·lectius i ofrenes sagnants per les quals ha passat la humanitat fins que en aquest desterro aparegué Jesucrist, Senyor i Salvador.

També vull recordar que si l’Església Catòlica constituí aquesta festa fou, entre d’altres raons, per la necessària superació d’aquells antics ritus semisalvatges i creences tribals.  

Una bona idea que ha sorgit recentment en cercles catòlics és vestir o disfressar els infants en record de sants i santes. Hi ha tants de la Roma pagana, de l’àmbit missioner, dels perseguits de totes les èpoques, que amb una mica d’interès d’avis i pares podria tirar-se endavant aquesta iniciativa.

Tinguem ben present sempre que el cristianisme és una religió de vida, feta per a la vida, pa de vida eterna. La seva genialitat i grandesa estan en el fet que li ha donat un tomb total a la mort per rescatar-la de la seva condició de negació de la vida, de contravalor del valor vida, per incorporar-la a ella com l’acte o gest vital més dens i determinant, de tal manera que la mort per a un cristià no és el final de res. Ho confessem a diari, segurament sense donar-li la profunditat que té o sense saber ni tan sols allò que es diu, a l’afirmar que la mort no és final de la vida, doncs amb ella la vida no s’acaba, sinó que es transforma.

El Dia dels Fidels Difunts és una festa genuïna de la fe de l’Església. Festa que s’uneix a la de Tots els Sants, en referència a aquells fidels que moriren en gràcia de Déu (o no, però que igualment encomanem a la misericòrdia de Déu) i els seus noms no figuren en el santoral. O per demanar a l’amo de tots els béns visibles i invisibles la purificació dels nostres estimats difunts – Església purgant – per ser ajudats pels que som encara en aquesta terra.

“No us estranyeu d’això que us dic: vindran temps que tots els que són en els sepulcres escoltaran la veu del Fill de Déu, i ressuscitaran: els qui obraren el bé per a la resurrecció de la vida” (Jn 5, 25-29)

“Tots els qui el meu Pare em dona vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat. I la voluntat del qui m’ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia”. (Jn 6, 37-40)

El camino para vencer a la muerte es creer en Jesús: “el que cree en mí vivirá”. Y creer en Jesús significa abrirse totalmente a su persona y tratar de re-crear su espíritu o estilo de vida en nuestra conducta. No hay argumentos indiscutibles racionales que garanticen una vida después de la muerte, aunque la razón tampoco puede afirmar lo contrario. Pero la ternura y la benevolencia de Dios, dueño de la vida, que se manifestaron en la conducta de Jesús, inspira en nosotros la firme confianza en que, ocurra lo que ocurra, nuestro futuro ya es de gracia, descansa en la misericordia de Dios.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El rincón de pensar. Més de 24 milions de pelegrins han passat per Roma durant el Jubileu de l’Esperança

El Dicasteri per a l’Evangelització, responsable de l’Any Sant 2025, ha anunciat en aquest mes de setembre que han arribat a Roma 24 milions de pelegrins des que el papa Francesc va inaugurar el Jubileu de l’Esperança el passat 24 de desembre amb l’obertura de la Porta Santa de la Basílica de Sant Pere del Vaticà. Aquesta xifra inclou tant els pelegrins que van assistir als funerals del mateix papa Francesc a finals d’abril com els que van presenciar l’elecció del nou pontífex, Lleó XIV, així com l’esdeveniment més multitudinari: el Jubileu dels Joves, primer gran acte jubilar presidit pel papa Lleó XIV durant els primers dies d’agost.

Encara hi ha moltes activitats programades i novetats fins al tancament de les portes santes i la clausura del Jubileu, que tindrà lloc el 6 de gener de 2026 en una cerimònia presidida pel papa.

El Jubileu convida els fidels a posar-se en camí i superar límits. Tal com s’explica a la pàgina web oficial del Jubileu 2025, “quan un es mou, no només canvia de lloc, sinó que també es transforma a si mateix”. “El pelegrinatge comença abans del viatge: el seu punt de partida és la decisió de fer-lo”, assegura la Santa Seu. Abraham, a la Bíblia, és descrit com una persona en camí: “Surt de la teva terra, de la teva pàtria i de la casa del teu pare” (Gn 12,1). Així com ell, Jesús va fer un viatge des de Galilea cap a la Ciutat Santa: “Quan es van complir els dies en què havia de ser elevat al cel, Jesús va decidir anar a Jerusalem” (Lc 9,51). Avui, els cristians continuen aquest camí, posant-se al seu costat.

El Jubileu de l’Esperança 2025 continua atraient fidels de tot el món. El Dicasteri per a l’Evangelització recorda que el pelegrinatge és una experiència de conversió, que permet als participants enriquir-se amb catequesi, ritus i litúrgies, i contemplar la creació com a part essencial de la fe. Així, els pelegrins viuen també l’experiència de molts éssers humans que, per diferents raons, es veuen obligats a posar-se en camí buscant un món millor per a ells i les seves famílies.

Publicat dins de El racó de pensar | Deixa un comentari

El Señor de los Milagros

El Señor de los Milagros es una de las manifestacions religiosas más emblemáticas de Perú y uno de los símbolos más arraigados en la vida cultural y espiritual del país. Cada octubre, Lima se viste de morado y su centro histórico se inunda de fieles que, sin distinción de edad, origen social o procedencia, acompañan la imponente procesión de la imagen considerada milagrosa, cuyas raíces se remontan al siglo XVII. Esta devoción, que trasciende fronteras y generaciones, ha evolucionado hasta convertirse en un fenómeno que conjuga tradición, identidad, sincretismo y resistencia, consolidando al Señor de los Milagros como un referente no solo religioso, sino también cultural y social.

El origen de la venerada imagen data de 1651, cuando un esclavo angoleño, conocido como Pedro Dalcón o “Benito” en algunas fuentes, pintó la figura de Cristo crucificado sobre una pared de adobe en el entonces barrio de Pachacamilla, a las afueras de la “Ciudad de los Reyes” (actual Lima). Pronto, este mural comenzó a ser conocido como el Cristo de Pachacamilla, aunque a lo largo de los siglos también se le atribuyeron otros nombres, como Cristo Moreno, Señor de los Temblores o Cristo de las Maravillas, cada uno relacionado con distintos episodios atribuidos a su intercesión y a las creencias populares.

La consolidación de la devoción se vincula de manera especial a los desastres naturales que azotaron Lima y Callao en el siglo XVII, en particular al gran terremoto del 13 de noviembre de 1655, cuya magnitud alcanzó, según estimaciones modernas, los 7,8 grados en la escala de Richter. El sismo destruyó templos y viviendas, cobró miles de vidas y sumió a la población en la incertidumbre y el dolor. Milagrosamente, la pared que servía soporte al Cristo de Pachacamilla sobrevivió intacta a la destrucción, lo que reforzó la creencia en los poderes milagrosos de la imagen y atrajo a multitudes en busca de consuelo y esperanza. La imagen rápidamente ganó notoriedad, y su culto se expandió en todos los sectores sociales de la ciudad.

El culto al Señor de los Milagros está rodeado de tradiciones y símbolos que han evolucionado durante más de tres siglos. La túnica morada, distintiva entre los fieles durante el “mes morado” de octubre, es uno de los elementos más representativos. El color morado representa penitencia, recogimiento y preparación espiritual.

La devoción al Señor de los Milagros es un testimonio de la resiliencia y la unidad del pueblo peruano. Su historia está marcada por epidemias, terremotos, adversidades sociales y éxodos migratorios, pero su figura persiste como símbolo de esperanza, protección y fraternidad. Octubre en Lima es sinónimo de fe colectiva, identidad y herencia compartida, y la imagen del Señor de los Milagros continúa siendo el epicentro de una de las manifestaciones religiosas más grandes e intensas de América Latina. Este mes se celebran muchos actos en nuestra parroquia, organizados por la “Hermandad de Nuestro Señor de los Milagros”, presente desde 1992 en Sant Ramon.

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Gala centenari

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

Cridats

L’ésser humà és creat per Déu per amor i viu en contínua atracció cap a Ell. D’aquesta atracció neix la recerca de quelcom que l’ompli, on entren desitjos que satisfan de manera immediata i a voltes superficial. Però, en allò profund de l’ésser humà, existeix un anhel de plenitud que no es sacia de manera permanent amb res del món.

En la vida de l’ésser humà succeeixen coses que capten més la seva atenció, en funció de la química que generen en ell/a o segons el tipus de pensament, d’espiritualitat, etc. Cóm, partint tots d’una mateixa condició humana, som tan diferents i a la vegada tan radicalment iguals en el desig de ser estimats. I cóm Déu, com a Gran Artista que és, busca enamorar-nos de maneres diverses. Essent fidel a la unicitat de cadascú i estimant-nos a tots amb la mateixa misericòrdia.

I des d’aquest aspecte, des de la realitat de cadascú, ens atreu i ens crida. Es serveix de persones, llocs, pensaments interns, situacions, etc., per cridar-nos i que podem apropar-nos a allò que Déu vol per a nosaltres: l’amor ple. I, poc a poc, aquestes espurnes de plenitud van augmentant les ganes de viure en Crist.

No entra en el cap! Tot un Déu cridant-me per trobar-se amb mi? Jo estic envoltat de gent que em diuen: “No escolto que Ell em cridi”, “No tinc fe, però voldria tenir-ne”, etc. Sens dubte som davant un misteri, però allò que està clar és que vol cridar-nos a tots i que no surt a l’encontre de cada persona de la mateixa manera ni el mateix moment vital. Som tan únics que el Senyor ens fa una crida única. Jesús ho explica mitjançant vàries paràboles, com, per exemple, la del vinyater (Mt 20, 1-7), sortint a hora i a deshora al llarg de tota la jornada per cridar-te a treballar a la seva vinya; o bien la de la invitación al banquete (Mt 22, 1-14), donde, ante la convocatoria gratuita a participar de su amor, algunos la declinan por falta de interés.

El llamamiento del Señor “Id también vosotros a mi viña”, se dirige a cada persona. A ninguno de los invitados se le solicita el currículum. Sólo pide ser acogido en libertad. Sólo pide disponibilidad.

Tenemos mil ejemplos de llamadas, pasando por el Antiguo y el Nuevo Testamento, la vida de los santos/as, la de los que nos rodean y nuestra vida misma. Algunos acogen la llamada al inicio de su andadura terrena, otros en medio, otros en el lecho de muerte…

No tengo en absoluto la respuesta a cómo llama el Señor y por qué permite que unos tengan el don de la fe en un tiempo y otros en otro…

Señor, te pido que me des la capacidad de acogerte en mi vida, al ritmo que consideres mejor para mí. Dame fe y confianza en tus tiempos y la capacidad de escucha y acogida.  

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari