Parròquia de Sant Ramon Nonat

Aviat iniciarem una nova Quaresma i, amb ella, podem reflexionar quin lloc ocupa la Paraula de Déu en el meu ésser. No cal dir que la Paraula hauria d’ocupar un lloc central en la vida de la comunitat cristiana com a font directa de la nostra conversió personal i transformació evangèlica. Segons un estudi d’opinió, el percentatge de famílies espanyoles que tenen una Bíblia a casa tot just arriba al 50%, però la dada preocupant és que només un 2% l’utilitzen per a una lectura assídua.

La primera reflexió per aquest temps quaresmal és que no som allò suficientment conscients de, fins a quin punt, estem abduïts per la cultura del consumisme i laminats per la seva conseqüència més letal: la crisi espiritual juntament amb la indiferència cap a tot allò que soni a religiós. L’ésser humà està en un núvol de supèrbia per les fites increïbles que la ciència li dóna cada vegada amb major tendència al consum i a la comoditat. Per tant, qualsevol missatge de salvació i de conversió, almenys en aquesta cultura hedonista, té moltes paperetes de no tenir resposta.

Afirmava el cardenal Carlo Mª Martini, arquebisbe de Milà: “Una espiritualitat cristiana no basada en l’Escriptura, difícilment podrà sobreviure en un món complex, difícil, fragmentat i desorientat com el modern”. Curiosament, en altres latituds com la Índia, Àfrica o l’Extrem Orient creix l’interès de la Paraula bíblica, atrets pel seu missatge d’amor, fraternitat i alliberació del Regne de Déu, malgrat no sigui d’aquest món.

Una segona  reflexió entorn la Paraula mateixa: Déu es va fer humà per mostrar-nos de la manera més propera possible el rostre del Pare que opera nit i dia a través de l’Esperit Sant. Per tant, la lectura de la Bíblia apunta directament a cada persona i a cada comunitat eclesial per entendre els signes dels temps: què ens diu Déu a cadascú, aquí i ara, per escoltar-lo i orientar la vida des de la voluntat del Pare.

No se trata de una lectura plana de la Palabra, rutinaria e individualista, como hemos socializado en muchas de nuestras celebraciones eucarísticas. Se trata, de acceder al texto sagrado desde la vida y para vida, desde la escucha y para la acción. Una lectura y relectura del texto elegido, una sencilla meditación en escucha activa para discernir qué me dice Dios. Con esta actitud propiciamos el descanso en Dios y nos fortalecemos en Él sacando conclusiones en forma de compromiso práctico para nuestra vida.

La Palabra nos lleva a la acción como tan bellamente nos lo resumió la madre Teresa de Calcuta mostrando un sencillo y profundo camino de conversión liberadora de manera admirable: “El fruto del silencio es la oración; el fruto de la oración es la fe; el fruto de la fe es el amor; el fruto del amor es el servicio; el fruto del servicio es la paz”.

Para prepararnos a vivir una experiencia verdaderamente pascual, es preciso recuperar lo que tanto hincapié hizo el Concilio Vaticano II: la escucha y la proclamación confiada del Evangelio. Una preparación para catequizar (hacernos eco) de la Buena Nueva apoyados en la Palabra como medio para la acción, porque ahora se nos reconoce más por nuestras prácticas litúrgicas que por nuestra práctica evangélica comprometida. Necesitamos con urgencia, la Iglesia toda, especialmente la de los países más ricos y poderosos, proclamar la Palabra con nuestras obras. Primero, recuperando su lectura y escucha; y en segundo lugar, llenos del Espíritu, dar ejemplo con nuestras obras. A la vista de nuestro entorno, quizá lo veamos imposible, pero no lo es para Dios. Depende de nuestra voluntad de conversión. Y la Cuaresma ya nos interpela.

España ha sido la segunda nación del mundo en cuanto a número de peregrinos participantes en el Jubileo de 2025, según una memoria del Jubileo 2025. Según estos datos, España ocupa la segunda posición en el ranking de los países con más peregrinos, solo por detrás de EEUU y por delante de Italia. El Dicasterio para la Evangelización del Vaticano ha felicitado públicamente a la Iglesia de España por su numerosa participación tanto a nivel diocesano como en cada uno de los jubileos. Según la memoria, la mayoría de las diócesis españolas han peregrinado a Roma hacia la Puerta Santa en los 37 jubileos de los diferentes sectores pastorales en la Iglesia “cuidando además el itinerario marcado, viviéndolo de modo espiritual y realizando todos los requisitos que la Iglesia propone, para una renovación de su fe”.

El documento destaca el proyecto social jubilar de este secretariado de la Comisión para el Jubileo 2025, que ha estado dedicado a la trata de personas y la explotación sexual y laboral. “El jubileo debía ser un tiempo para descubrir que en nuestro entorno existen personas que no son recocidas en su dignidad y que son vulneradas en sus derechos. El jubileo se debía convertir en un tiempo para abrir los ojos al sufrimiento de tantas personas que viven situaciones difíciles y que reclaman la ayuda de todos nosotros”, se puede leer en la memoria.

Además, señala que cada diócesis y los diferentes grupos de peregrinos de las realidades pastorales que han acudido a Roma han entregado un aporte económico para las instituciones eclesiales que atienden a estas personas; y pone en valor que algunas diócesis han creado con motivo del jubileo, alguna realidad como servicio a la trata de personas o a los más vulnerables.

En motiu del 60è. aniversari dels decrets conciliars Optatam totius i Presbyterorum ordinis, el papa Lleó ha publicat una carta apostòlica, titulada Una fidelitat que genera futur, en la qual proposa una reflexió ampla sobre la identitat, la vida i la missió del sacerdoci ministerial en el context actual de l’Església. El document convida a rellegir els textos del concili Vaticà II com una “memòria viva”, subratllant que la renovació de l’Església depèn en gran mesura de la fidelitat dels preveres a la seva vocació i a la missió rebuda. En aquest marc, el papa situa la fidelitat no com una actitud estàtica, sinó com un camí permanent de conversió, arrelat en la relació personal amb Crist i sostingut per la gràcia del sagrament de l’Orde. El Sant Pare recorda que tota vocació sacerdotal neix de la trobada amb Crist, que crida lliurement i confia una missió. La fidelitat, afirma, s’enforteix quan el prevere torna una i altra vegada a aquell primer “sí”, especialment en els moments de prova, temptació o cansament. En aquest sentit, el papa insisteix en la importància de la pregària, l’escolta de la Paraula, la celebració fidel dels sagraments i l’acompanyament espiritual com a medis concrets per custodiar la vocació al llarg del temps. La fidelitat sacerdotal no equival a immobilitat ni a replegament, sinó que implica una formació permanent, entesa com actualització constant de la pròpia vocació. El papa recorda que el concili ja advertia que la formació no conclou amb la sortida del seminari, i anima als preveres a cuidar el creixement espiritual, intel·lectual i pastoral al llarg de tota la vida.

Lleó XIV no esquiva les dificultats que han marcat al clergat en les darreres dècades. Reconeix que la crisi de confiança provocada pels abusos comesos per membres del clergat ha posat de relleu la urgència d’una formació més integral i d’una maduresa humana sòlida. En aquest context, la fidelitat sacerdotal apareix lligada no només a la perseverança en el ministeri, sinó també a la coherència de vida, a la humilitat i a la capacitat d’assumir responsabilitats en veritat. El papa es refereix també al dolorós fenomen dels sacerdots que abandonen el ministeri, convidant a mirar-ho amb atenció pastoral i no únicament des d’una perspectiva jurídica. Finalment, aspecte fonamental del document és la fraternitat presbiteral, que es viu en comunió amb el bisbe i amb els altres companys preveres, especialment atenent als malalts i als ancians.

En tota comunitat existeix una tensió entre la unitat i la pluralitat. Aquesta tensió s’ha manifestat de diverses maneres al llarg de la història de l’Església. Hi ha un axioma de Sant Agustí que, personalment, sempre m’ha servit per exercir el ministeri, doncs expressa de manera sintètica i genial els principis aptes per resoldre el problema de la unitat i la pluralitat en les comunitats cristianes: “En allò necessari, UNITAT; en allò dubtós, LLIBERTAT; però sempre, sempre CARITAT”.

-En allò necessari, UNITAT. Si falta la unitat en allò necessari, es trenca la comunió eclesial. És el cas, per exemple, dels cismes i heretgies que han fet malbé el cos de l’Església. Però, ¿què és “allò necessari”, és a dir, allò en que tots els cristians hem de coincidir per romandre en la unitat de l’Església? Doncs ens respon sintetitzant Sant Pau: “Un sol Cos i un sol Esperit, com una és l’esperança a que heu estat cridats. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està sobre tots, per tots i en tots.” (Ef 4,4-6). Val la pena destacar la importància de la unitat en “una sola fe”. Una temptació que podem caure és viure i difondre una mena de catolicisme “a la carta”: del menú dels dogmes i les creences cristianes escollir allò que ens agrada i descartar la resta. Sempre ens servirà com a guia el Catecisme de l’Església Catòlica, “instrument vàlid i autoritzat  al servei de la comunió eclesial i com norma segura per a l’ensenyament de la fe” (Constitución apostólica Fidei depositum, 4).

–LIBERTAD en lo opinable. Unidad no es uniformidad. Una vez asegurada la unidad en lo esencial, la libertad de los hijos de Dios se despliega abarcando el ancho campo de lo cambiante y contingente. Uno puede perfectamente ser cristiano y dedicarse a la teología, al cuidado de los enfermos, a la contemplación o a la ingeniería; se puede ser un buen cristiano en el matrimonio o en el celibato; militando en uno u otro partido político; formando parte de una “comunidad eclesial de base” o siendo un simple “fiel de Misa”; estando integrado a una parroquia o a un movimiento; etc. Comprenderemos mejor lo que significa la libertad cristiana contemplando el numeroso conjunto de los santos y santas canonizados por la Iglesia. Animados por un mismo Espíritu, Benito de Nursia, Bernardo de Claraval, Francisco de Asís, Tomás de Aquino, Ignacio de Loyola, Teresa de Avila, Juan Bosco, Joan Collell, etc. llevaron vidas exteriormente muy diferentes. No sólo inculturaron el Evangelio, supieron expresarlo con un lenguaje apropiado para su época, pueblo y situación. Hay tantas formas de seguir a Jesucristo como fieles cristianos.

–CARIDAD en todo. “Quien no ama no ha conocido a Dios, porque Dios es Amor.” (1 Jn 4,8). Tanto en lo necesario y sustancial, como en lo contingente y accidental, debe prevalecer siempre la caridad, el amor cristiano. La caridad, según nos enseña San Pablo, es la mayor de las virtudes cristianas, la única que no pasará jamás. Permanecer unidos en el amor del Padre es la forma más eficaz de realizar y testimoniar la unidad cristiana. Cuando ven a los cristianos tratarse como hermanos, los no cristianos se preguntan por la raíz de ese amor. Esa fue una de las causas principales de la eficacia misionera de las primeras generaciones cristianas. Unidos en la fe y el amor, también los cristianos contemporáneos debemos responder con libre y creativa generosidad a la vocación universal a la santidad.

Per cert, MOLT BON ANY!!!

Els textos de la litúrgia del Nadal, sobretot l’impressionant pròleg de l’evangeli de Joan, ens expressen la grandesa que s’engloba en el Misteri de Nadal.

“En el principi existia la Paraula”, així comença l’evangeli de Joan. També la Bíblia comença amb una afirmació semblant: “En el principi creà Déu el cel i la terra”. Els biblistes insisteixen en que la primera experiència religiosa del poble d’Israel fou la de Jahvé alliberador i que, només més tard, comencen a parlar del seu Déu com a creador. Quelcom semblant succeeix als que conegueren Jesús: primer l’afirmen com a salvador, com a Senyor. És, en una segona reflexió, recollida sobretot en alguns himnes cristològics de sant Pau i pel mateix pròleg de l’evangeli de Joan, quan la fe cristiana comença a parlar de Jesús com la Paraula que estava amb Déu i era Déu. Unint aquest pròleg amb l’inici del Gènesi, podem afirmar: “En el principi, per mitjà de la Paraula, Déu creà el cel i la terra”.

Existeixen múltiples maneres de minimitzar el Nadal cristià. I no és l’única el quedar­nos en aquell Nadal neopagà del consum i del malbaratament. És també minimitzar-la convertir-la únicament en una entranyable festa familiar en la qual donem sortida als bons sentiments que portem dins amb obsequis, regals i àpats suculents.

Celebrar el Nadal és afirmar que el gran Déu, al que l’ésser humà ha buscat des que començà a ser-ho, sobre el que han especulat tants filòsofs que han intentat explicar els enigmes de l’univers i de l’home, s’ha fet carn, s’ha fet un infant com els nostres infants, ha nascut plorant com els nostres infants, ha estat embolicat en bolquers com els nostres petits…

Celebrar la Navidad es afirmar que la Palabra que estaba junto a Dios y era Dios, por la que todo se hizo y sin que exista nada que no haya sido hecho en ella, se ha hecho hombre; que la plenitud de luz y de vida de la Palabra ha desbordado sobre nuestra tiniebla y nuestra muerte. O, como afirma el comienzo de la Carta a los Hebreos : “el Dios que se había manifestado en distintas ocasiones y de muchas maneras a los hombres, “ahora, en esta etapa final, nos ha hablado por el Hijo”. Esto es celebrar la Navidad.

Todos nuestros intentos por balbucear el miste­rio impenetrable de Dios deben arrancar desde ese Niño. Así comprendemos, como decía Zacarías, padre del Bautista, que “la entrañable misericordia de nuestro Dios” nos ha visitado, luz que ilumina nuestra tiniebla, vida que da aliento a nuestras muertes. Esto es celebrar la Navidad.

Hoy, porque celebramos la Navidad, los cristianos tenemos que proclamar la dignidad y el inmenso valor de todo ser humano. Para Dios, el hombre es tan importante, que Él mismo se ha hecho hombre. Para Dios, la historia de la humanidad es tan importante que Él ha formado parte de lo mejor de nuestra historia. Para Dios la condición humana es tan sublime que ha sido posible que esa Palabra, que existía desde el principio y en la que todo ha sido creado, se encarnase en el hombre.

No es sólo que el nombre de Dios se haya añadido a los grandes nombres de nuestra historia; es el mismo hombre, todo hombre, el que queda engrandecido, porque la condición humana ha sido capaz de albergar al mismo Dios. Esto es lo que celebramos en la Navidad.

            MOLT BON NADAL!!