Parròquia de Sant Ramon Nonat

L’aventura de la família, malgrat les dificultats i les incògnites, és única i apassionant. Requereix valor, paciència, dedicació; requereix la humilitat de fer que el “jo” de cadascú passi a un segon pla per exaltar el “tu” representat en l’altre -que pot ser el marit, per la dona, pels fills, pels avis- per construir així una comunitat de vida basada en l’amor i en l’acceptació mútua. L’Advent i el Nadal son un missatge per a la família.

Conviure i acceptar-se requereix per a qualsevol persona rebaixar una mica l’amor propi, diàriament, acceptant que cal deixar-li espai als desitjos i les necessitats de l’altre que tenim al costat. Això ens fa sentir feliços, plens i realitzats. Els esposos ho experimenten de manera especial quan neix un fill. Un pare i una mare prou saben la fatiga i els sacrificis que costa portar un fill al món, l’arribada del qual està destinada a canviar per sempre les seves vides, tot sacsejant-les.

L’alegria per la seva arribada fa que tot patiment desaparegui i fa que oblidem fins i tot el part mateix. Tenir un fill i criar-lo fa que els joves pares s’adonin de quins sacrificis han fet els que ara són avis, i això millora el sentit de gratitud pel do de la família i per tot l’amor que s’ha rebut. El fet de cuidar els fills porta a l’esperança que un dia es tornarà, quan ells tinguin cura dels seus pares ancians i no els deixaran sols.

El Papa Francisco en Amoris Laetitia se refiere a menudo a la importancia de los pequeños gestos diarios en el interior de la familia. Son tres palabras mágicas: “perdón”, “por favor” y “gracias”. ¡Tres palabras clave! Cuando en una familia no se es entrometido y se pide “permiso”, cuando en una familia no se es egoísta y se aprende a decir “gracias”, y cuando en una familia uno se da cuenta que hizo algo malo y sabe pedir “perdón”, en esa familia hay paz y hay alegría. Seamos generosos para repetir esas palabras día a día, porque algunos silencios pesan, a veces incluso en la familia, entre marido y mujer, entre padres e hijos, entre hermanos. En cambio, las palabras adecuadas, dichas en el momento justo, protegen y alimentan el amor día tras día. La discordia y la infidelidad son los grandes enemigos de la unión matrimonial; pero, el mayor antídoto frente a la ruptura, es el perdón. Muchas parejas fracasan porque no saben perdonar ni pedir perdón. Las crisis en los matrimonios se dan, principalmente, por cierta incapacidad en los esposos para perdonarse. Hay que saber perdonar y ser perdonados. Todo esto se realiza en un camino de permanente crecimiento. Esta forma tan particular de amor que es el matrimonio, está llamada a una constante maduración, porque en el amor no se le puede fijar un límite; siempre aumenta. Más y más constantemente bajo el impulso de la gracia divina: con más actos de amor, con actos de cariño más frecuentes, más intensos, más generosos, más tiernos, más alegres. plenamente cada día, con ayuda de la gracia divina.

El Secretariat Interdiocesà de Catequesi ens ofereix aquesta reflexió sobre la
Pedagogia de la bondat a l’inici del Curs Catequètic.

Educar en la bondat és suscitar la capacitat de commoure’s i actuar a favor del proïsme, preparar per a la trobada bondadosa amb l’altra. Des de la Catequesi
aprenem maneres de compartir, de tenir gestos senzills, “avui per tu, demà per mi”. És la manifestació de la llavor de la bondat és el que marca la diferència que ens humanitza i dona sentit a la vida del món. La bondat és a la gènesi de l’ésser humà com una llavor que hem de plantar ja que la terra ja està preparada pel Creador. Per tal que la llavor de la bondat germini i creixi caldrà crear les condicions adequades i això és tasca de la trobada educativa, perquè la incipient bondat humana ha d’adquirir forma i educar és formar, donar forma. També a la Catequesi de la iniciació cristiana.

Si fem una mirada als esdeveniments que han passat en moments de la història trobem moltíssims fets tacats de crueltat, submissió racial i violència en les relacions humanes on es fixa com a objectiu eliminar l’altre, el contrari ideològic o el diferent a la cultura o religió. Per exemple: els grans genocidis de la humanitat, guerres, crims, violència contra les minories cristianes, etc. Processos dolorosos que esborren la llavor del significat bondadós entre les persones. S’inicia a partir d’inculcar violentament i totalitària una manera de pensar i sentir, que es concreta en l’odi a l’altre. L’ odi és un pecat capital contrari al precepte de l’Amor que Crist ens ensenyà.

En canvi, educar en la bondat és formar la persona per tal que sigui capaç de descobrir que allò que li passa a l’altra persona, l’afecta també a ell mateix. Res d’humà ens resulta aliè. Educar a la bondat és regenerar la condició d’éssers creats
per al bé, creats per amor i per a l’amor: ser pels altres – ser amb els altres – ser en comú.

La educación en la bondad ha de llegar al núcleo de la persona, es decir, en su
conciencia personal y ha de situarse en el ámbito del sentimiento de compasión y desde ahí suscitar la fuente generadora de la bondad. La bondad se concreta en llevar a cabo el esfuerzo de elevar la conciencia hacia la reflexión, la apertura, la generosidad, la disponibilidad, la gratitud, etc. para volcarnos hacia la presencia y el encuentro de cada persona con los otros. Cuando el corazón creyente vibra en clave de bondad, podemos reconocer a Jesús, el Hijo de Dios, y proclamar que en la comunidad cristiana Ha aparecido la bondad de Dios y su amor por la humanidad (Cf. Tt. 3, 14). La bondad que fluye entre nosotros puede dar lugar a un mundo en el que gobierne la sororidad (sentirse más hermanos) y la fraternidad, un mundo solidario que vive en clave evangélica. Un reto para nuestros procesos educativos: educar en la bondad y con la bondad para transformar nuestro mundo ¡Qué hermosa tarea para la catequesis, para los educadores y educadoras formar y ser cauce de bondad!

(Font: Secretariat Interdiocesà de Catequesi, Carmen Villora, 2021)