Aprofito que som al novembre, i que hem començat aquest mes amb les dues gran solemnitats de Tots Sants i de la Commemoració dels Fidels Difunts, per reflexionar sobre la mort, que penso és el misteri major del viure i potser la temença més incrustada en la nostra consciència. En aquesta realitat s’expliquen la infinitat de ritus i màgies, de supersticions estafadores, de malsons col·lectius i ofrenes sagnants per les quals ha passat la humanitat fins que en aquest desterro aparegué Jesucrist, Senyor i Salvador.

També vull recordar que si l’Església Catòlica constituí aquesta festa fou, entre d’altres raons, per la necessària superació d’aquells antics ritus semisalvatges i creences tribals.  

Una bona idea que ha sorgit recentment en cercles catòlics és vestir o disfressar els infants en record de sants i santes. Hi ha tants de la Roma pagana, de l’àmbit missioner, dels perseguits de totes les èpoques, que amb una mica d’interès d’avis i pares podria tirar-se endavant aquesta iniciativa.

Tinguem ben present sempre que el cristianisme és una religió de vida, feta per a la vida, pa de vida eterna. La seva genialitat i grandesa estan en el fet que li ha donat un tomb total a la mort per rescatar-la de la seva condició de negació de la vida, de contravalor del valor vida, per incorporar-la a ella com l’acte o gest vital més dens i determinant, de tal manera que la mort per a un cristià no és el final de res. Ho confessem a diari, segurament sense donar-li la profunditat que té o sense saber ni tan sols allò que es diu, a l’afirmar que la mort no és final de la vida, doncs amb ella la vida no s’acaba, sinó que es transforma.

El Dia dels Fidels Difunts és una festa genuïna de la fe de l’Església. Festa que s’uneix a la de Tots els Sants, en referència a aquells fidels que moriren en gràcia de Déu (o no, però que igualment encomanem a la misericòrdia de Déu) i els seus noms no figuren en el santoral. O per demanar a l’amo de tots els béns visibles i invisibles la purificació dels nostres estimats difunts – Església purgant – per ser ajudats pels que som encara en aquesta terra.

“No us estranyeu d’això que us dic: vindran temps que tots els que són en els sepulcres escoltaran la veu del Fill de Déu, i ressuscitaran: els qui obraren el bé per a la resurrecció de la vida” (Jn 5, 25-29)

“Tots els qui el meu Pare em dona vindran a mi, i jo no trauré pas fora ningú que vingui a mi, perquè no he baixat del cel per fer la meva voluntat, sinó la voluntat del qui m’ha enviat. I la voluntat del qui m’ha enviat és aquesta: que jo no perdi res d’allò que ell m’ha donat, sinó que ho ressusciti el darrer dia. Perquè aquesta és la voluntat del meu Pare: que tots els qui veuen el Fill i creuen en ell tinguin vida eterna. I jo els ressuscitaré el darrer dia”. (Jn 6, 37-40)

El camino para vencer a la muerte es creer en Jesús: “el que cree en mí vivirá”. Y creer en Jesús significa abrirse totalmente a su persona y tratar de re-crear su espíritu o estilo de vida en nuestra conducta. No hay argumentos indiscutibles racionales que garanticen una vida después de la muerte, aunque la razón tampoco puede afirmar lo contrario. Pero la ternura y la benevolencia de Dios, dueño de la vida, que se manifestaron en la conducta de Jesús, inspira en nosotros la firme confianza en que, ocurra lo que ocurra, nuestro futuro ya es de gracia, descansa en la misericordia de Dios.