Todos los concilios han sido siempre un momento eclesial intenso. La Iglesia ha vivido en estos acontecimientos los referentes necesarios para continuar descubriendo qué es lo que Dios quiere. Se trata de acontecimientos eclesiales en los cuales convergen todo tipo de inquietudes, reflexiones, sensibilidades, intereses. Todos sus participantes realizan su aportación y todas las intervenciones, si bien diferentes, hay que considerarlas y situarlas en su lugar. El pueblo fiel, verdadero protagonista de la historia de salvación, es siempre quien hace la recepción final de las resoluciones.

Nicea (situada en la actual Turquía) fue el gran momento de la confesión. De su convocatoria y celebración se deriva el CREDO, el primero que fue asumido por todos los obispos, representantes de sus iglesias locales, y que nos permite reconocer a Dios como Padre de todos, a Jesús como verdadero Hijo, y al Espíritu como el que nos hermana en una verdadera fraternidad universal. En la confesión de la fe expresamos un “CREEMOS”. Se trata de un “nosotros” universal, con el cual nos reconocemos para proseguir nuestro camino. De hecho, los textos finales de todo concilio son una invitación para continuar profundizando y saboreando el gozo de la fe. La catolicidad no proviene exclusivamente de un sentido extensivo, cuantitativo, del término, sino también de un sentido intensivo, cualitativo, es decir, por la profundidad en formular en el Credo aquello que creemos.

Els 1700 anys de la convocatòria de Nicea han donat peu a la convocatòria de molts congressos, trobades i seminaris al llarg d’aquest 2025. Molts centres acadèmics d’arreu han fixat la seva atenció i reflexió en aquest gran esdeveniment. A Barcelona, per exemple, la Facultat de Teologia va organitzar un congrés el passat febrer, oferint una mirada acurada, acadèmica i polièdrica. Des del camp de l’arqueologia, la filosofia, la història, la litúrgia, i òbviament la teologia, amb les seves diverses branques (eclesiologia, homilètica, catequesi, dret, sacramentària, ecumenisme, bíblia…), ens han ajudat a endinsar-nos en els textos finals de Nicea (els seus 20 cànons) i el Credo que ens ha arribat.

Sabem, a més, que un concili no tracta només una qüestió. Són ben diverses les referències i les problemàtiques que van aflorar a Nicea, des de la qüestió arriana –centrada en la identitat teològica de Jesucrist-, passant per la readmissió d’aquells cristians/es que a causa de les persecucions no van confessar la fe, la qüestió de l’establiment d’una data per a la celebració de la Pasqua, la presència d’un sol bisbe per a cada ciutat, l’estructuració i relació entre les esglésies locals i les seus patriarcals, fins a arribar a la relació de l’Església amb l’estat.

Nicea fou el primer concili que va definir la identitat catòlica. ¿Què té a veure el que va pronunciar Nicea amb el nostre avui? Una societat, la nostra, que no vol saber massa cosa de Déu, i el té present de maneres intermitents, ¿des d’on construeix la seva identitat? Nicea ens recorda el Déu de Jesús, un Déu que s’encarna, que s’implica en la història i, per tant, que accepta la temporalitat, un Déu que no anul·la la nostra identitat, sinó que l’enforteix i l’acompanya a través del seu Fill.