De la Quaresma passem a la Pasqua. Fem el pas de l’experiència del mal o del vici a l’experiència del bé o de la virtut. La persona virtuosa és forta, valenta, capaç de disciplina i ascetisme perquè l’exercici de la virtut és fruit d’un permanent i llarg entrenament personal que requereix esforç i sofriment. La persona virtuosa ressalta per sobre de la banalitat i suscita admiració. La persona virtuosa no es deforma, sinó que es fidel a la seva vocació tot realitzant-se plenament com a ésser humà.
Ens equivocaríem si penséssim que els sants són excepcions de la humanitat: una mena de selectes campions que viuen més enllà dels límits de la nostra espècie. Els sants, en aquesta perspectiva que acabem d’introduir sobre les virtuts, són, en canvi, aquells que arriben a ser plenament ells mateixos, que fan la vocació pròpia de tot ésser humà. Que feliç seria el món si la justícia, el respecte, la benvolença mútua, l’amplitud del cor i l’esperança fossin la normalitat compartida, i no pas una rara anomalia! Per això l’actuar virtuós, en aquests temps en què sovint ens trobem amb el pitjor de la condició humana, hauria de ser redescobert i practicat per tothom. En un món deformat, hem de recordar la manera com hem estat plasmats segons la imatge de Déu que està impresa per sempre en nosaltres.
Pero, ¿cómo definir el concepto de virtud? El Catecismo de la Iglesia católica nos ofrece una definición precisa y concisa: “La virtud es una disposición habitual y firme a hacer el bien” (n. 1803). No es, por tanto, un bien improvisado y algo casual que cae del cielo de forma excepcional. La virtud es un bien que nace de una lenta maduración de la persona, hasta convertirse en una característica interior suya. La virtud es un hábitus de la libertad. Si somos libres en cada acto, y cada vez estamos llamados a elegir entre el bien y el mal, la virtud es lo que nos permite tener un hábito hacia la elección correcta.
Surge una pregunta: ¿cómo es posible adquirirla? La respuesta a esta pregunta no es sencilla, sino compleja. Para el cristiano, el primer auxilio es la gracia de Dios. De hecho, el Espíritu Santo actúa en nosotros, quienes hemos sido bautizados, obrando en nuestra alma para conducirla a una vida virtuosa. ¡Cuántos cristianos han llegado a la santidad a través de las lágrimas, al constatar que no podían superar ciertas debilidades! Pero han experimentado que Dios ha completado esa obra buena inicial. La gracia precede siempre a nuestro compromiso moral.
Además, no debemos olvidar nunca la riquísima lección que nos ha llegado de la sabiduría de los antiguos, que nos dice que la virtud crece y puede ser cultivada. Y para que esto ocurra, el primer don del Espíritu que hay que pedir es precisamente la sabiduría. El ser humano no es territorio libre para la conquista de los placeres, de las emociones, de los instintos, de las pasiones, sin que pueda hacer nada contra esas fuerzas a veces caóticas que lo habitan. Un don inestimable que poseemos es saber aprender de los errores para dirigir bien la vida. Luego se necesita la buena voluntad: la capacidad de elegir el bien, de plasmarnos mediante el ejercicio ascético, rehuyendo los excesos e imitando los Buenos ejemplos.
(Catequesis del Papa Francesc sobre vicis i virtuts, 13-3-2024)

