Els soldats despullen Jesús dels seus vestits. Per respecte als costums jueus només portarà un tapall lligat al baix ventre. En el cas de Jesús, sembla que fou clavat de mans i peus i amb el cap per amunt. Molts pensen que els claus de les mans travessaren de fet els canells i no els palmells de les mans, ja que aquestes no haurien pogut suportar el pes de tot el cos i s’haurien esquinçat. Ara els soldats aixequen el seu cos i el travesser horitzontal amb l’ajuda de dues forques, i fixen el travesser al pal vertical. Les mans o els canells i els peus de Jesús han estat perforats pels claus. Una peça de fusta situada a la meitat del pal vertical fa descansar una mica el pes del seu cos, la qual cosa contribuïa a què la mort tardés més a arribar. Un reposapeus o peça de fusta és situat al capdavall del pal vertical. La funció d’aquets elements no era d’alleugerir els sofriments dels crucificats sinó més aviat de perllongar-los. La creu de Jesús és coronada pel rètol en què Pilat ha fet constar el motiu de la seva condemna: haver pretès ser “el rei” del poble jueu en rivalitat directa amb l’emperador legítim, Tiberi. Els soldats han fixat el rètol al capdamunt de la creu: “Jesús, el Natzaré, el rei dels jueus”. Les inicials en llatí dóna INRI.

Els moments finals de la vida de Jesús es caracteritzen per una pregària pronunciada amb tota la força de què és capaç un home extremadament debilitat pels sofriments: “Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani?”, és a dir, “Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?”. Aquestes paraules, gairebé cridades per Jesús en arameu, la seva llengua materna, manifesten un sentiment de soledat i abandó, molt viu en aquells instants. S’acosta la mort després que els turments han reduït la humanitat del crucificat a quasi no res. El llarg i sostingut sofriment –tant físic com moral -, suportat amb obediència, provoca que ara, arribat el final del camí, Jesús obri el seu cor a Déu amb una sinceritat aclaparadora.

Ante la muerte ignominiosa de Cristo y a la vez nuestro redentor, el Papa Francisco exhorta a los jóvenes a vivir cerca de Jesús y le busquen: «Basta una actitud abierta para todos los que tengan el deseo y la disposición de dejarse encontrar por la verdad revelada por Dios para que puedan iniciar un camino en la fe que abra puertas y ofrezca espacio a todos los jóvenes. Cada uno con sus dudas, sus traumas, sus problemas y su búsqueda de identidad, sus errores, su historia, sus experiencias del pecado y todas sus dificultades. Todos los jóvenes, sin exclusión, están en el corazón de Dios y, por lo tanto, en el corazón de la Iglesia. Reconocemos con franqueza que no siempre esta afirmación que resuena en nuestros labios encuentra una expresión real en nuestra acción pastoral: con frecuencia nos quedamos encerrados en nuestros ambientes, donde su voz no llega, o nos dedicamos a actividades menos exigentes y más gratificantes, sofocando esa sana inquietud pastoral que nos hace salir de nuestras supuestas seguridades. Y eso que el Evangelio nos pide ser audaces y queremos serlo, sin presunción y sin hacer proselitismo, dando testimonio del amor del Señor y tendiendo la mano a todos los jóvenes del mundo».

[Textos extrets del llibre d’Armand Puig, Jesús, un perfil biogràfic, Ed. Proa. I del Papa Francesc, Exhortació apostólica, Christus vivit]