El rincón de pensar. La obra de ejercicios parroquiales de Mossèn Florenci

“Esta fue, entre otras, una de las instituciones parroquiales preferidas de Mossèn Florenci, ejercitante y gran propagandista de la Obra; tenía verdadero celo en organizar cada año una tanda de Ejercicios Espirituales en completo retiro, ya fuera en Sarrià o en Vilafranca. Somos muchos los feligreses que tenemos que agradecerle (ahora en nuestras oraciones) el recuerdo de aquellas tandas de Ejercicios
que vivimos para encontrarnos a nosotros mismos; aquí cabe la famosa frase que termina sus sermones “…que es la gracia, que para vosotros como para mí deseo…”. Siempre deseó lo mejor para sus feligreses, y consideraba la Obra de Ejercicios Parroquiales un complemento más para la formación espiritual de las almas.

Recuerdo que en el despacho de Mossèn Florenci siempre estuvo presidido por dos cuadros, uno era
la fotografía de la última tanda, el otro estaba compuesto de varias fotos de feligreses ejercitantes que
dieron su vida en aras de la fe, y que a pesar de los años transcurridos siempre estaban en la memoria y en las oraciones de todos nosotros. Ahora Mossèn Florenci ya no necesita el cuadro, porque está reunido con ellos; pero nosotros sí”. A.M.G.D. Ángel Lluch (Del Boletín Informativo Nº 12 del Centro San Ramon. Mayo-Junio 1972).

+++BONA PASQUA+++

Publicat dins de El racó de pensar | Deixa un comentari

Vida parroquial abril

Col·lecta Dia del Seminari. Recollit = 955 € Moltes gràcies.

La Parròquia recorda la mort de Mn. Florenci Baucells, qui fou el seu memorable rector al llarg de 40 anys, de 1930 a 1970, on el dia 2 d’abril de 1972 morí a la rectoria. Anirem al Cementiri de Sants on està enterrat al nínxol propietat de la parròquia. El dissabte 2 d’abril celebrarem l’Eucaristia en el seu record amb la presència del Sr. Bisbe auxiliar Sergi Gordo.

«Mn. Florenci Baucells i Duran (Taradell, Osona, 1893 – Barcelona 1972), prevere. Estudià llatí, filosofia i tres anys de teologia al seminari de Vic i acabà els estudis a la Universitat Pontifícia de Tarragona, on es doctorà el 1919. Fou ordenat el 1918. Desenvolupà tasques pastorals a Sant Jaume dels Domenys, la Garriga, Santa Maria de Mataró, Ripollet i, des de 1930 fins a la seva mort (1972), a la parròquia de Sant Ramon Nonat de Collblanc. Fou un dels grans configuradors del nou barri de Collblanc, on creà escoles i un centre recreatiu parroquial».

(Isabel Juncosa i Ginesta. Diccionari d’història eclesiàstica de Catalunya, Vol. I, Ed. Claret, pàg. 251). Escoles fundades per Mn. Florenci: Col·legi Sant Ramon-Sagrat Cor (a càrrec de les religioses Serventes del Sagrat Cor de Jesús) i Escola parroquial Col·legi Sant Ramon Nonat.

Publicat dins de Vida parroquial | Deixa un comentari

Tot recordant la mort de Mossèn Florenci Baucells (2 d’abril de 1972)

El dissabte dia 2 d’abril recordarem a la missa vespertina els 50 anys de la mort de qui va ser rector de la nostra Parròquia el Dr. Mn. Florenci Baucells, de l’11 de desembre de 1930 fins el 4 de febrer de 1970. Morí el 2 d’abril de 1972 -diumenge de pasqua- a la rectoria. Ara fa 50 anys. El recordem i preguem pel seu repòs etern. Està enterrat al Cementiri de Sants.

A la Placa de marbre col·locada a l’entrada de l’església hi podem llegir:

LA PARRÒQUIA DE SANT RAMON NONAT DE COLLBLANC. EN OCASIÓ DEL 80è. ANIVERSARI DE LA CREACIÓ DE LA PARRÒQUIA I DEL 70è. DE LA INAUGURACIÓ DE L’ESGLÉSIA RECORDA AMB AGRAÏMENT A MN. FLORENCI BAUCELLS I DURAN (23 AGOST 1893 – 2 ABRIL 1972). FOU 40 ANYS RECTOR D’AQUESTA PARRÒQUIA; CONSTRUÍ L’ESGLÉSIA PARROQUIAL, I L’ESCOLA DE NENS I NENES; ORGANITZÀ EL CENTRE PARROQUIAL; COL.LABORÀ EN LA FORMACIÓ I DESENVOLUPAMENT DELS NOSTRES BARRIS; FORMÀ I ANIMÀ LA COMUNITAT PARROQUIAL. LLOAT SIA DÉU.

16 D’ABRIL DE 2010.

“L’HOME QUE HE CONEGUT” (semblança de Mn. Florenci escrit al Boletín Informativo del Centro San Ramon, nº 12. Collblanc. Mayo-Junio 1972). Reproduïm aquest escrit signat per Miquel Fabré i Font, maig del 1972:

«Amb Mn. Florenci, amb l’home que durant quaranta anys ha regit la parròquia de Sant Ramon Nonat, no hauré creuat més enllà de 10 paraules, des de finals de l’any 1962, en que vaig començar a freqüentar el Centre de la ma de Santiago Gil, aleshores secretari. Eren el temps de la presidència de l’inquiet Josep Vilamitjana, i del consell directiu format per homes com Duran, Curto, Centellas, Escribà, Figueroa i algun altres.

Físicament Mn. Florenci, quan el vaig conèixer, era de mitjana estatura, rodanxó i amb un semblant saludable, a desgrat d’haver complert ja els 69 anys. La seva mirada paternal desprenia afecte i jovialitat, no exempta, però, d’una certa murrieria infantil. Tot ell irradiava cordialitat, perquè era afable de natural i senzill i obstinadament amable. Recordo que, tot sovint, amb el bon desig de cercar conversa, em preguntava qui era jo o com em deia, o solia afegir a l’estreta de ma: – vostè és el senyor Fabré, oi?

Les seves continues aparicions i desaparicions d’una festa en la sala d’espectacles o d’una conversa d’entreacte en la cafeteria del Centre parroquial o d’un partit en el camp de basquet, passaven gairebé desapercebudes, donat el caire popular que sabia imprimir a tals visites, saludant, conversant o donant el seu vist i plau al moviment social dels locals del Centre. I, si del que es tractava era de pujar a l’escenari amb motiu d’homenatges, diades o aniversaris, ho feia al seu aire, de faisó casolana; puix els seus parlaments no revestien ni de solemnitat ni espectacularitat, sinó que semblaven uns comentaris a cau d’orella, impregnats, això sí, d’un humor sa, juvenil, que es desprenia del seu esperit bondadós.

El col·legi, l’església, el patronat i el centre parroquial li havien manllevat moltes hores de son, però eren el seu orgull de sacerdot que ha posat tota l’ànima en la consecució generosa d’uns fins que s’havia proposat. Aquella devoció el duia a comentar el fet de que els terrenys que suporten les edificacions, havien sigut, no feia pas massa anys “un camp de cols”; de manera que, en certa ocasió, digué: – Ara pensàveu que anava a dir que això era “un camp de cols”; doncs, no, senyor, era un “camp de naps”.

Mn. Florenci Baucells i Duran, al que podríem anomenar “l’home de Sant Ramon”, nascut el 1893 a Taradell, en la Plana de Vic. La seva mort ocorreguda, com un símbol, en la Pasqua de Resurrecció del 2 d’abril del 1972. Descansi en la pau del Senyor l’home bo».

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

En el diàleg no es perd res

El diàleg és als fonaments del compromís social del cristià, del catolicisme social. El Papa Pau VI va enfortir la perspectiva catòlica del diàleg. Ho va fer posant les bases a l’encíclica programàtica del seu pontificat Eclesiam suam (ES), consagrada al diàleg. Aquest diàleg té una doble perspectiva: en primer lloc, des d’una perspectiva vertical, com a col·loqui de Salvació (l’oració o diàleg amb Déu), entès
com el col·loqui de la salvació que Déu entaula amb el món i la revelació; i, en segon lloc, des d’una perspectiva horitzontal, precisament perquè Déu inicia aquest col·loqui amb els homes, la missió de l’Església serà introduir aquest diàleg al món. Per a Pau VI “ningú no és estrany al cor de l’Església. Ningú no és indiferent al seu ministeri. Ningú li és enemic, tret que ell mateix vulgui ser-ho” (ES, 35).
Amb aquest esperit, els catòlics a la vida pública promouen l’obertura d’espais de diàleg amb la societat alhora que es brinden per ser un punt de trobada d l’Església amb el món de la política, l’economia i la cultura. En els contextos actuals de postpandèmia, de crisis econòmiques, socials i de crisis de refugiats
que demanen ajuda humanitària i d’accions bèl·liques a sòl europeu, en aquest context, i seguint amb la vocació de l’Església de ser al mig de la societat, molts agents pastorals i intel·lectuals catòlics reflexionen sobre “El món que ve”. Aquest és el títol del Congrés d’Església i Societat que se celebra aquests dies a la Fundació Pablo VI de Madrid.

Cada vez son más las voces que hablan de un cambio de época, y no faltan signos que lo confirmen, de nosotros dependerá que este cambio de época sea un verdadero “Kairós”, que no sea un cambio hacia ninguna parte, una oportunidad perdida, sino un tiempo de oportunidades. El papa Francisco en su última alocución a la Asamblea General de las Naciones Unidas lo decía así: “De una crisis no se sale igual: o salimos mejores o salimos peores. Por ello, en esta coyuntura crítica, nuestro deber es repensar el futuro de nuestra casa común y proyecto común. Es una tarea compleja, que requiere honestidad y coherencia en el diálogo. Esta crisis subraya aún más los límites de nuestra autosuficiencia y común
fragilidad y nos plantea explicitarnos claramente cómo queremos salir: mejores o peores. Porque repito, de una crisis no se sale igual: o salimos mejores o salimos peores”. Y repite constantemente: “De esta crisis solo podemos salir juntos”.

En este Congreso se quiere mirar el mundo que viene desde distintas miradas, siguiendo el camino de la escucha, de la propuesta, del derecho a disentir, del discernimiento. En el diálogo no se pierde nada, todo lo contrario, es una riqueza que fundamenta la propia identidad y la abre a los demás, porque “dando se recibe”. Sentimos como Iglesia que tenemos una misión y la hemos de realizar en el Hoy de la salvación. Esta iniciativa, por tanto, no quiere ser más que un granito de arena en esa misión de la Iglesia. La Iglesia se mueve y se resitúa mucho más en el momento en que los tambores de guerra vuelven a sacudir al mundo, pues de nuevo se demuestra que el diálogo es fundamento de una paz y una convivencia duraderas, de un mundo según el plan de Dios. El Papa implora “el fin de la guerra”
en Ucrania. (Font: Fundación Pablo VI. Palabras de Mons. Ginés García Beltrán, obispo de Getafe. 2 marzo 2022).

Publicat dins de Sin categoría | Deixa un comentari

El rincón de pensar. Las llagas de Cristo en la Cruz

Escribe San Bernardo sobre la devoción que ha llevado a la Iglesia a venerar con ternura las llagas de Cristo en la cruz: “¿Dónde podrá hallar nuestra debilidad un descanso seguro y tranquilo, sino en las llagas del Salvador? Las heridas que su cuerpo recibió nos dejan ver los secretos de su corazón; nos dejan ver el gran misterio de piedad, nos dejan ver la entrañable misericordia del Señor” (Sermón 61).

Así, pues, el Nuevo Testamento concentra la obra salvífica de Cristo en el perdón de los pecados, que es resumen de la misión recibida por Jesús del Padre. La oportunidad del perdón, ofrecida a cada persona, acontece a través de la conversión, esto es, del retorno a Dios del que por el pecado nos distanciamos. San Agustín describió el camino del pecador como alejamiento de Dios y vuelta a las criaturas. Jesús proclama el reino de Dios, como cercanía salvífica a la humanidad; y ante este anuncio pide: Convertíos y creed en el Evangelio (Mc 1,14-15). La conversión es dar un giro a la vida, volviéndose al Dios vivo y abandonando los ídolos.

He aquí la clave del perdón de los pecados en la obra de Cristo: En Jesucristo, por su sangre, tenemos la redención, el perdón de los pecados (Ef 1,7); Con sus heridas fuisteis curados (1 Pe 2,24); Por su sangre hemos recibido la redención, el perdón de los pecados (Lc 1, 77). Por esto, la cruz de madero ignominiosa de ejecución se ha convertido en árbol de vida eterna, ya que en ella estuvo colgado y expiró el salvador del mundo. (Cf. Ricardo Blázquez).

Todo esto tendremos ocasión de meditarlo los viernes en el ejercicio del Vía Crucis de Cuaresma.

Publicat dins de El racó de pensar | Deixa un comentari