La Setmana d’Oració per la Unitat dels Cristians, recorden els bisbes de la Comissió Episcopal de Relacions Interconfessionals en el seu missatge, “és ocasió propicia perquè coneguem millor el diàleg de l’Església catòlica amb les Esglésies i Comunitats eclesials sobre la doctrina de la fe, portat endavant amb gran esforç i dedicació”. Des d’aquelles paraules de Jesús, recollides a l’Evangeli de Sant Joan i integrades en l’anomenada «oració sacerdotal», mai a l’Església s’ha deixat d’orar per la unitat. El text evangèlic diu: «Pare, et prego per ells, perquè siguin u, com tu i jo som u, perquè el món cregui» (Jn 17, 21). Totes les litúrgies antigues, tant orientals com occidentals, posseeixen belles oracions que repeteixen, a la seva manera, aquella oració del Senyor Jesús poc abans de patir la creu.

Però quan les polèmiques i enfrontaments es van consumar i van dividir el cristianisme en esglésies enfrontades, la urgència per la tornada a la unitat visible va ser un crit per aquella oració de Getsemaní i es va convertir en una necessitat sentida pels millors esperits de cadascuna de les comunitats separades. Hi ha una llarga tradició a les Esglésies cristianes d’orar per la unitat: les comunitats catòliques, ortodoxes, anglicanes i protestants per demanar a l’Esperit preservar o retornar la unitat de l’Església. Però a més de la tasca doctrinal, el moviment ecumènic es va adonar que el camí real cap a la plenitud de la unitat passava per la convergència i concòrdia de cors en la pregària comuna compartida per tothom. La pregària comuna apareix així com el passaport vàlid per sentir la unitat que permet sentir-se ja units en el Senyor de tots: l’oració eterna del Parenostre.

El Vaticà II, en el Decret d’Ecumenisme, afirma: «La conversió de cor i santedat de vida, juntament amb les oracions privades i públiques per la unitat dels cristians, s’han de considerar com l’ànima de tot el moviment ecumènic, i amb raó es pot anomenar ecumenisme espiritual (UR 8).

➢ ¿Todavía es necesaria la semana de oración por la unidad de los cristianos?.-

Recordamos el esplendor que acompañaba las celebraciones ecuménicas, durante el mes de enero tras el Concilio Vaticano II que congregaban a fieles de todas las denominaciones cristianas. Las Iglesias se ponen delante del Señor para que se realice visiblemente lo que él pidió al Padre con tanta insistencia en la oración sacerdotal. La Semana de Oración es el momento en el que la obediencia que las Iglesias deben a Cristo respecto a ser uno «para que el mundo crea» se hace plegaria humilde y esperanzada. La espiritualidad de la Semana hace que los cristianos y sus Iglesias deben trabajar en orden a la restauración de la unidad y se ponga bajo la perspectiva del don de la unidad; un don divino mayor que la realización humana. Se sabe que la cuestión ecuménica suscitada por la división de los cristianos en cuanto desobediencia a la voluntad de Cristo, puede ser considerada además como problema y como misterio. El misterio de la desunión cristiana invita sobre todo a la actitud de apertura confiada para dejarse impregnar por quien nos trasciende a todos. Todo el pueblo de Dios es responsable de la unidad que parece inalcanzable. Por eso se abre a la plegaria y se deja llevar por el Espíritu que sopla donde quiere y dirige a todos hacia donde quiere.

(Fuente: Comisión de ecumenismo de la Conferencia episcopal española)