La nostra arxidiòcesi de Barcelona s’apressa per implementar el mètode sinodal de pastoral. “Caminar junts: participació, comunió i missió”. Però res no s’assolirà sense ànima d’apòstol, sense esperit evangelitzador i fer Església a l’estil dels primers Apòstols transformats per la Pentecosta. Per a la reforma religiosa d’impuls missioner, cal la renovació apostòlica evangelitzadora a través del trobament personal amb l’amor de Jesús que ens salva, l’anunci de l’Evangeli parant l’oïda al poble, el gust espiritual de sentir-se poble, redescobriment de la pràctica religiosa genuïna vinculada a l’assemblea eucarística, la Bíblia com a lectura espiritual per el discerniment, la proposta per transmetre la credibilitat de la fe, una espiritualitat que uneixi fe i vida mitjançant l’esperit crític i la lectura orant de la Paraula i una pastoral missionera com a creixement del “kerygma”; tot, acompanyat del foment de les virtuts com la humilitat, la comunió eclesial, l’estil de vida senzill, la caritat fraterna dins la dimensió social de l’evangeli i un estil marià en l’activitat evangelitzadora de l’Església (tendresa i afecte). Segons el Papa Francesc, a l’Exhortació apostòlica La joia de l’Evangeli.

En aquest sentit és força atraient el testimoni del nostre beat Pere Tarrés. Un bon exemple de caminar junts, com els Apòstols. Ell entén l’apostolat no tant com una acció externa, un activisme que fa soroll, sinó, com una visió profunda de fe, ja que l’apostolat pertany a l’ordre sobrenatural. No pertany ni al pensament, ni a l’acció humana amb afany de vanitat, d’enveges o de tenir èxit. Tarrés concep l’apostolat com a obra del mateix Crist; com més l’apòstol estarà unit amb Ell, més esdevindrà un instrument perfecte per comunicar als altres la vida i la força del Crist i de la seva Església.

La vida del Dr. Pere Tarrés i Claret va ésser breu però intensa, 45 anys. Nasqué a Manresa el dia 30 de maig de 1905 i morí a Barcelona el dia 31 d’agost de 1950. Va morir jove, però els seus anys han deixat un solc profundíssim. La seva joventut a la Facultat de Medicina de Barcelona era un exemple i un estímul pel bons i una rèplica pels més descuidats. Igualment a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, ell n’era l’ànima més abrandada d’apostolat. Com a metge tenia gran competència científica unit a la seva professionalitat envers els malalts que visitava, sobretot la delicadesa envers els pobres.

Va haver d’anar al front de guerra quan l’esclat de la guerra civil exercint de metge del Cos de sanitat militar entre trinxeres. Acabada la guerra, el seu amor i el seu zel creixent l’encaminaren cap el sacerdoci entrant al Seminari de Barcelona. Demostrarà el seu desig de formar-se amb un gran cor sacerdotal i sobretot aprofundint l’espiritualitat del sacrifici. El dia abans de la seva ordenació sacerdotal a l’Església del Seminari el 30 de maig de 1942, escriu en el seu Diari íntim: “Demà, Déu meu, seré ordenat sacerdot. No sé pas si em dono prou compte de la transcendència d’aquest acte. El sacerdoci és una planta tan delicada i sublim, que crec que hauria d’ésser més delicadament conreada. Potser no soc prou exacte. Propòsits? Un, Senyor, sacerdot sant costi el que costi. Demà, Senyor, seré tot vostre!”.

Morí al Sanatori Verge de la Mercè a Les Corts el 31 d’agost de 1950.