El diàleg és als fonaments del compromís social del cristià, del catolicisme social. El Papa Pau VI va enfortir la perspectiva catòlica del diàleg. Ho va fer posant les bases a l’encíclica programàtica del seu pontificat Eclesiam suam (ES), consagrada al diàleg. Aquest diàleg té una doble perspectiva: en primer lloc, des d’una perspectiva vertical, com a col·loqui de Salvació (l’oració o diàleg amb Déu), entès
com el col·loqui de la salvació que Déu entaula amb el món i la revelació; i, en segon lloc, des d’una perspectiva horitzontal, precisament perquè Déu inicia aquest col·loqui amb els homes, la missió de l’Església serà introduir aquest diàleg al món. Per a Pau VI “ningú no és estrany al cor de l’Església. Ningú no és indiferent al seu ministeri. Ningú li és enemic, tret que ell mateix vulgui ser-ho” (ES, 35).
Amb aquest esperit, els catòlics a la vida pública promouen l’obertura d’espais de diàleg amb la societat alhora que es brinden per ser un punt de trobada d l’Església amb el món de la política, l’economia i la cultura. En els contextos actuals de postpandèmia, de crisis econòmiques, socials i de crisis de refugiats
que demanen ajuda humanitària i d’accions bèl·liques a sòl europeu, en aquest context, i seguint amb la vocació de l’Església de ser al mig de la societat, molts agents pastorals i intel·lectuals catòlics reflexionen sobre “El món que ve”. Aquest és el títol del Congrés d’Església i Societat que se celebra aquests dies a la Fundació Pablo VI de Madrid.

Cada vez son más las voces que hablan de un cambio de época, y no faltan signos que lo confirmen, de nosotros dependerá que este cambio de época sea un verdadero “Kairós”, que no sea un cambio hacia ninguna parte, una oportunidad perdida, sino un tiempo de oportunidades. El papa Francisco en su última alocución a la Asamblea General de las Naciones Unidas lo decía así: “De una crisis no se sale igual: o salimos mejores o salimos peores. Por ello, en esta coyuntura crítica, nuestro deber es repensar el futuro de nuestra casa común y proyecto común. Es una tarea compleja, que requiere honestidad y coherencia en el diálogo. Esta crisis subraya aún más los límites de nuestra autosuficiencia y común
fragilidad y nos plantea explicitarnos claramente cómo queremos salir: mejores o peores. Porque repito, de una crisis no se sale igual: o salimos mejores o salimos peores”. Y repite constantemente: “De esta crisis solo podemos salir juntos”.

En este Congreso se quiere mirar el mundo que viene desde distintas miradas, siguiendo el camino de la escucha, de la propuesta, del derecho a disentir, del discernimiento. En el diálogo no se pierde nada, todo lo contrario, es una riqueza que fundamenta la propia identidad y la abre a los demás, porque “dando se recibe”. Sentimos como Iglesia que tenemos una misión y la hemos de realizar en el Hoy de la salvación. Esta iniciativa, por tanto, no quiere ser más que un granito de arena en esa misión de la Iglesia. La Iglesia se mueve y se resitúa mucho más en el momento en que los tambores de guerra vuelven a sacudir al mundo, pues de nuevo se demuestra que el diálogo es fundamento de una paz y una convivencia duraderas, de un mundo según el plan de Dios. El Papa implora “el fin de la guerra”
en Ucrania. (Font: Fundación Pablo VI. Palabras de Mons. Ginés García Beltrán, obispo de Getafe. 2 marzo 2022).